EL BALL DE LES PLOMES avui rebrà la visita de l' escriptora i pedagoga XISCA AGUILÓ.

Bon inici de setmana estimats pirates i sirenes!
Tinc l' honor d' anunciar-vós que aquesta nit es passejarà amb noltros a través de les terres màgiques i les ones radiofòniques nocturnes d' IB3 Ràdio, una autèntica i encisadora sirena mallorquina,

XISCA AGUILÓ

Ja de ben nina tot apuntava que ella i les lletres sempre serien bones amigues i que plegades crearien un delicat món a on reflectir els sentiments més íntims, més romàntics i més trascendents. Aquesta nit obrim el tresor de na XISCA AGUILÓ a EL BALL DE LES PLOMES i ens transportarà a través de les ones nocturnes a llocs insospitats a on els sentiments arrelen des de l 'interior i cobren una tendresa i una solidesa mai escoltats. Dona culta, inquieta i actual, no dubta a estar i provar de les modernitats del seu temps, amiga dels seus amics i molt detallista, viatgera imparable, es beu el món a grans glops.

Llegir un poema o un conte de na Xisca Aguiló és una experiència única i irrepetible perquè indubtablement sap com transportar al lector a un lloc apartat de tot soroll i suspès en el temps, el ball de les seves plomes es converteixen en una confidencia xiuxiuetjada a cau d' orella. Ara bé, ningú millor que ella mateixa l' encarregada d' interpretar els seus escrits, ja que converteix el missatge en un autèntic tresor per el qui escolta...

I aqui el tercer relat de la trilogia: L' ESPERA, L'ENCONTRE i...

III
EL LLIURAMENT/LA RENDICIÓ

Havia arribat molt abans que ell; ho solia fer així, malgrat que aquests minuts eren els pitjors...Va entrar a l'habitació, en veure el llit s'estremí, el cor bategava a velocitat vertiginosa. Es va despullar lentament davant el mirall, primer la brusa, després la falda, va continuar fins que li quedaren les peces mínimes, dubtà, li agradava que ell fes lliscar les mans per la seva espatlla i que li llevàs ansiós aquestes poques peces, però també sabia que ell volia trobar-la despullada... i així ho féu i es va relliscar dins d'aquell llit fred, ..... s'esmunyir en un racó i va esperar... El tic-tac del rellotge de la tauleta marcava la pauta, sentia vergonya, a pesar del temps transcorregut no podia superar encara aquesta rubor que li produïa estar nua esperant-lo.
El renou de la porta la sobresaltà. Ja era allà, a la fi, el moment en què apareixeria en el marc de la porta amb el somriure infantil en els llavis i els ulls brillants en els quals era fàcil reconèixer-hi el desig. Un simple "hola" i començaria a despullar-se, sempre el mateix ritual, les mateixes peces una rera l'altra i llavors amb pas ràpid i decidit es ficava sota els llençols. Les mans acudien immediatament al seu cos, l'acaronava i ella responia...Aquestes carícies eren tan especials...Les assaboria, les recordava. Ell era parc en carícies, pareixia que les comptava, no sabia que ella somniava amb les seves mans i volia que la recorreguessin, les necessitava...Immediatament ell va guiar les mans d'ella cap a ell: sempre ho feia així, ràpidament, sense més preàmbuls...Encara la seva virilitat era com un petit cuquet suau, l'acaronà,... i ell suspirà...
I, aleshores, s'inicià el que ja era un costum, ella atrapà al vol tots els racons de la seva pell: era dolça, suau i aquell cuquet creixia ràpidament i s'aixecava orgullós com un sentinella: pareixia un miracle, dreçat, desafiant, hermós...
I ella continuava...
Ell creia que a ella això la plaïa especialment, encara no comprenia que era un acte de lliurament total, d'adoració absoluta; no és que l'excitàs, és que volia demostrar-li com l'estimava de molt i, en notar el seu gran plaer, s'emocionava, i s'esforçava a fer-ho millor, Déu! si algun dia aconseguia entendre-ho.
Ella es va col·locar damunt ell, que restava quiet amb els ulls tancats, s'inclinà i baixà lentament i el moment màgic en què s'acoblaren quedà marcat pels sospirs d'ambdós...
-Quin plaer que em dónes! I ella orgullosa continuava...
A vegades a ell se li escapava un "vida meva!", rarament, i ella plorava de felicitat. Ella volia creure'l, però eren pocas les ocasións que deixava traslluir algun sentiment.
Poc a poc, la sensació l'envoltà, el cap li bategava, un pessigolleig la recorria, tenia calor, la vista s'ennuvolava, l'èxtasi s'acostava, alguna cosa intensa vibrava en el seu interior. De sobte, el món desaparegué i notà un ganivet ardent clavar-se en la seva ànima. Se sentia cridar ella mateixa i no sabia si vivia més que mai o si s'estava morint...
Es va fer a un costat, exhausta, però ell en demanava més i ella obeí, sempre ho feia, li agradava que la dirigís, que li parlàs i així sotmesa a una voluntat més forta que la seva fou una vegada i una altra només per a ell.
Mai en la vida no havia estat tan vulgarment obscena, però qualsevol cosa que ell digués era una ordre i quan, entre crits i gemecs, ell va perllongar el plaer més enllà de la follia, a la fi fou seu: ara sí, un contra l'altre, pell contra pell, seu. Quan ell va vessar en el seu interior, esclatà en plors.
Tot havia acabat.
Ell es recolzà entre sospirs mig nuats i ella va posar el cap en el buit del seu braç, li acaronà la cara, el cabell; la tendresa l'envaïa... L'amor la feia morir lentament; veient-lo així, era la fi. Ara, esperar que el cicle començàs de nou.
Quan?
Algun dia, algun dia ella el deixarà, desapareixerà del seu costat esqueixada, amb els esquinçalls de cor a sobre, estimant-lo més que mai. Paradoxes, perquè ell duia una cuirassa que algú li va fer posar un dia i mai un "t'estim" sortiria dels seus llavis, ...mai...
I ella tem, tem que algun dia no sàpiga lliurar-s'hi i ell s'allunyi. Sí, algun dia el deixarà, però a partir d'aquest dia el seu cor i el seu cos no sentiran més que tebior.