FRANCESC PIÑOL a "EL BALL DE LES PLOMES"

Avui, amics, tindrem l' enorme plaer de rebre a bord del nostre vaixell volador a l' escriptor, periodista i presentador de ràdio, FRANCESC PIÑOL SOLDRÀ ( Tarragona).

El nostre convidat a "El ball de les plomes" ens ha fet arribar dos relats curts que podrem escoltar aquesta nit al programa, SCRAASSH!!! i ESCALES AMUNT. Uns textes que de ben segur no vós deixaran indiferents! Conéixerem de més a prop al nostre autor, però aqui vós deixo algunes dades del seu extens currículum:

Membre fundador Col•lectiu vuitanta , ( artìstic-literari) 1979 - 87
Membre fundador Revista Literària Gradiva - fins finals dels 90
Coeditor de la Revista de creació literària , gratuïta “La papallona Calenta”
Cofundador del primer premi literari celebrat a Tarragona ,”cosse nova “ febrer 87, precedent dels actuals premis “ literaris Tarragona”
Director del programa de ràdio ( pels tímids Angel meu no hi ha paradís ) – Ràdio Mar – 1.984 Tarragona.
Director del programa de ràdio ( Això no es Hollywood ) - Ràdio Mar Tarragona- 1.985
PUBLICACIONS
L’avi i la Gavina, amb dibuixos de Pep Escoda fotògraf reconegut internacionalment amb multitud de premis , edicions col•lectiu vuitanta, juliol 81
La Mort- edicions col•lectiu vuitanta, gener 81
La papallona Calenta , 84 - 86
Calendari – col•lectiu- edicions La Gent del Llamp 1979 - 81
VIOLES BOSCANES (POESIA),COL•LECTIU edicions bRISAMAR 1.990
• Fins el any 2009 col•laboració en diverses publicacions locals: Tzara, gradiva, Moments, tot reus, Arreu, Tarragona econòmica,
Col•laborador a la publicació digital Globmedia amb articles i entrevistes 2.009

SCRAASSH¡¡¡
A mig matí vaig sentir-ne un buit a l’estómac. No era pas de
gana, no, aquell era un buit consistent. Corpori. A fora plovia. L’habitació
rònega era la de sempre i a la cambra del costat, continuaven, insistents, els
sons ofegats d’un monòleg llunyà, al que m’havia acostumat. El neguit continuava
creixent. Es clar, que la situació en la que em trobava... Per un costat cabia
explicar-ho tot al món. Dirigir-me al govern de la nació, a la NASA, i fins i
tot al KREMLIN. Per un altra costat, segurament em titllarien de boig i la idea
d’acabar, amb tota certesa, en una d’aquelles cases de salut mental,
descolorides, fosques i brutes no era gens agradable... Tot començà ben de matí.
L’estrèpit de la finestra saltant en mil bocins i de quelcom que pesadament
queia a terra em varen llevar del llit. Ràpidament , vaig obrir la porta de
l’altra cambra. En un racó, entre els trossos de cristall, un objecte de color
negre, circular i amb les dimensions d’un volum de l’Enciclopèdia Britànica.
Suaument i amb molta curiositat el vaig dipositar damunt d’una taula, mentre em
preguntava què seria allò tan estrany. De sobte , de l’interior, quelcom semblat
a un escarabat, saltà fins la taula. Bocabadat, vaig mirar aquell ésser, verd,
gran com la mà i d’ulls fixes...D’aquell cos sorgiren paraules... Parlava
d’agermanaments entre dos móns, d’amistats intergalàctiques, d’un tractat de
cooperació entre les nostres tecnologies avançades, on jo com a representant del
meu poble devia signar... Tot allò no eren al•lucinacions, aviat farà dues hores
que silenciosament abandonava la cambra.
– “ Per pensar-ho “- li vaig dir.
Ara hauria de prendre una determinació. No calia esperar......Així que em
vaig dirigir cap a la porta, sense oblidar-me, clar està, de l’insecticida i del
martell per si de cas....





ESCALES AMUNT

Vaig
deixar la mare dormint sobre la catifa, desprès de beure’s mitja botella de
Vodka per dinar, seguint el seu costum. Sense Cap mena de cura, em vaig dirigir
fins la cuina, trepitjant multitud de capses buides i plenes. Damunt d’aquells
marbres oliosos vaig agafar un paper tacat i fet una gran arruga. En un dels
cantons escrit amb pintallavis, la llista de la compra del dia ressaltava com
aquell Home vestit de grog a l’enterrament d’un veí:
-Mitja dotzena d’ous
-1 Barra de pa de ¼
-1 Botella de ginebra per acompanyar.
Amb un cop
sec, la porta del carrer es tancà darrera la meva ombra . I els graons de
l’escala em varen fer arribar a la claredat dels carrers vells del meu barri. La
gent, quasi la mateixa de sempre, monòtonament, insistentment repeteix els fets
diaris, entre el renou un parell de gitanos van esclafar d’una potada una rata
contra la paret, mentre les dones feien cua a les botigues i els marroquins de
cada dia et volen vendre rellotges , baralles pornogràfiques i quelcom més.
De tornada, una sensació estranya em va abrigar fins el més íntim. Vaig
esbrinar per tots els costats per tal de descobrir d’on es produïa aquella
angoixa... Silenci...i ell...Caminant fins on jo estava. Un Home jove, polit i
net , marcant el pas marcialment. En un moment, una punxada violenta, des del
fons del cervell m’obligà a tancar els ulls. Entre la nebulosa del dolor, aquell
Home creuava el carrer, un cotxe negre sortint de l’aire l’atropellà i tot es va
cobrir de sang borbollant. Espantant vaig obrir els ulls.
Aquell Home estava
parat davant meu... i la seva veu omplí les meves orelles:

--Nen, Que
mires , tinc micos a la cara ?
Au, ves a pasturar, si no vols que et provi
la galta ¡¡

Quan estava arribant a la portalada de casa meva, els
xiscles de les dones, un cop sec, la frenada d’un cotxe, el so d’un cos que cau
a terra, flàccidament, em varen fer pujar els graons de dos en dos.